El 5 d'abril em quedaré a casa.

El proper dissabte 5 d'abril, els socis i sòcies del FC Barcelona estem cridats a votar en referèndum, una proposta de l'actual Junta Directiva que planteja una remodelació del Camp Nou i dels terrenys adjacents, així com la construcció de diferents instal·lacions, per acollir les seccions de bàsquet, handbol i altres.

No aniré a votar. Per diferents motius que exposo, amb brevetat a continuació, crec que no es pot avalar, ni tan sols amb el vot negatiu, ni la proposta, ni el procés seguit per l'actual Junta Directiva.

1) Un projecte d'aquestes característiques ha de ser motiu de debat públic, amb les regles pròpies que té l'entitat. Es a dir: assumpte central d'una campanya electoral. Si la massa social arriba a un cert nivell de consens respecte a la necessitat de fer unes obres com aquestes, que crec que existeix, ja que tant l'estadi com el Palau Blau-Grana han quedat antics i s'han tornat més incòmodes, el més normal és que els diferents candidats a la presidència, presentin propostes i metodologies d'intervenció i el conjunt dels socis prenguin una decissió amb la màxima informació possible.

2) Una intervenció com aquesta, per les afectacions que té sobre la ciutat i en particular, sobre el barri de Les Corts i una part de L'Hospitalet, ha de passar necessàriament per la negociació amb els diferents actors de les ciutats afectades: ajuntaments, districtes, associacions de veïns i la resta d’entramat associatiu, etc.

En aquests barris hi viuen desenes de milers de persones, que ni son sòcies, ni els importa el que passa amb el FC Barcelona, que en una intervenció urbanística transformarà d'una o altra manera el seu entorn durant molts anys i veuran afectada, com a mínim, el temps que durin les obres, la seva pròpia mobilitat.

3) Es calcula que pel cap baix aquestes obres costaran 600 milions d’euros. Però tothom que ha fet unes obres a la cuina de casa, sap que quan comences, les obres tenen un preu i al final t’acaben costant més. O molt més, depén del cas. Fins ara, no hi ha, públicament exposat, cap mena de pla de viabilitat econòmica, digne d’aquest nom, que acompanyi la proposta. Hi ha el globus-sonda de posar-li un “cognom comercial” a l’estadi i poca cosa més.

Una gestió deficient dels ingressos i les despeses, hipotecaria a mig i llarg termini la viabilitat econòmica del club en el seu format actual. La llei impedeix l’endeutament dels clubs que no son societats anònimes. I obliga els clubs sobreendeutats a convertir-se’n.

La conversió del FC Barcelona en Societat Anònima, ha estat, fins ara, el somni impossible de diferents sectors de les elits financeres barcelonines. També d’altres sectors financers estatals. I, potser, de les de Qatar, que ja participen de l’accionariat de diversos clubs europeus. El pes que el club té a la ciutat i una massa social que no ho aprova els ho ha impedit. Però l’ocasió es pot propiciar, si es genera aquest sobreendeutament.

4) Perquè no em crec aquesta Junta Directiva. És una qüestió de confiança i no els en faig. És una junta interina, amb un president a qui no ha votat ningú, despres de la mai explicada dimissió de Sandro Rosell. Composta d’alguns personatges sinistres, que únicament s’han dedicat a fracturar i reventar el llegat social i esportiu els darrers anys. Personatges sinistres, si. Alguns d’ells, propietaris de fons d’inversió i de capital-risc.

Van enganyar la gent amb el canvi de publicitat a la samarreta: d’UNICEF, símbol dels drets dels infants a tot el món, a Qatar Airways, passant per l’etapa-vaselina de Qatar Foundation. Van tornar a mentir amb els números del fitxatge d’en Neymar. No hi ha, d’entrada, cap raó em faci confiar en que aquest, no és un engany més.

La manca de transparència i la poca confiança son arguments suficients per a que el proper dia 5 d’abril em quedi a casa. I que la sort ens acompanyi…

Un any més, a la Fête de l'Humanité.

Un any més, he tingut l'honor de participar a la Fête de l'Humanité a Paris.

Sota la pluja, he pogut abraçar vells amics, saludar antics coneguts i teixir, com altres anys, noves complicitats amb persones d'arreu del món que treballen per la justícia social i pels drets dels pobles.

I fer-ho en un ambient festiu però també de solidaritat internacional, que clama per la llibertat de l'Hubert Ballesteros, el dirigent camperol empresonat a Colòmbia i de Marwan Barghouti, a Palestina. Hem pogut homenatjar a la Sakine, la Fidaz i la Leyla, les activistes kurdes assassinades a Paris el passat gener. Hem recarregat els arguments contra la guerra a Síria...

Aquest any però, havia un factor afegit: en pràcticament totes les converses, en els intercanvis, sortia la situació catalana. La Via, el procés, la cadena… digueu-li com vulgueu. Gent de tot el món s'interroga sobre el que passa a Catalunya. La visibilitat de les dues darreres diades, a nivell internacional ajuden a projectar el país. No hi ha dubtes.

I comencen a entendre el perquè d'algunes coses i a diferenciar-lo d'altres processos. Comencen a entendre que això d'aquí té poc a veure amb la Padània o amb el País Basc. I alguns, entre els més avispats et diuen:

– Amb la que està caient a tot el continent, amb el creixement del feixisme, de les sortides autoritàries a la crisi a tot el sud i l'est d'Europa, i vostès, en contraposició a tot això, estan construïnt el procés democràtic més important a Europa en aquest moment. No afluixin.

Però també fan preguntes. Entre d'altres pregunten com viuen el conjunt de les esquerres catalanes el procès. I de vegades, costa d'explicar. Anar fent.

Les CUP al Parlament...

Les CUP han decidit, després de mesos de debat, concòrrer a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, el 25-N. És un pas endavant, en la construcció d’una proposta independentista i d’esquerres. Una decissió que cau com a conseqüència lògica d’un procès de creixement capilar, amb bons resultats a les eleccions municipals, a desenes d’ajuntaments i a la vegada, d’un clima propici que s’evidencià a la manifestació del passat 11-S. Les CUP no s’han volgut quedar fora del procès constituent que viu el país. Me n'alegro.

Em consta que han tingut multitut de pressions en els darrers mesos. Des de diferents sectors, amb intents més o menys velats d’interferir en el seu debat; amb la voluntat de fer-se amb el cabdal de simpatia que recullen les formes de fer que practiquen a nivell local… democràcia, participació, assemblees decissòries, limitació de mandats i sous, etc.

Alguns els proposaven formar part d’una Syriza independentista, en una agregació de forces conjuntament amb ERC, però també amb personatges com Laporta, Carretero o López Tena, allunyadíssims dels seus postulats ideològics. Altres, instrumentalment, els proposaven una Syriza d’esquerres, sumant-se a una coalició amb Iniciativa i una Esquerra Unida i Alternativa, més subordinada que mai a les necessitats i els guions d’Izquierda Unida a nivell estatal. Cap d’aquestes “Opes hostils” els ha fet forat.

Les CUP han sabut esquivar els debats col·laterals i han donat continuitat a un procés que varen iniciar fa anys. La joventut de molts dels seus membres no ha restat maduresa, control dels temps, ni corresponsabilitat en la gestió de la discussió interna, evitant filtracions i sortides de to. S’agraeix.

Dels candidats a les 4 circumscripcions, només conec en David Fernández, el candidat per Barcelona.
Varem coincidir, fa ja uns anys a l'equip de direcció de la Joventut Comunista. Un bon company. Pencaire, ocurrent, respectuós en la discrepància. Activista del moviment estudiantil i de la solidaritat internacional. Va continuar la seva activitat militant i professional, als mitjans de comunicació alternatius i en el periodisme d’investigació i denúncia. Per a mi, és una garantia de que si les CUP arriben al Parlament, treballaran, segur que amb d’altres, per a defensar un model de país que s’assembla molt al que jo vull.

Cop de porta

El president Mas tanca la legislatura amb un cop de porta, forçat per la negativa del govern espanyol a negociar el pacte fiscal. Era la proposta de capçalera del seu programa electoral el 2010.

Ha estat la legislatura més curta i més intensa de l'autogovern. En el marc d'un clima de mobilització social creixent (Vaga general, 15-M, mobilitzacions sectorials a l'ensenyament, la sanitat, etc.), hem assisit a dos anys de retallades dels serveis públics bàsics, enmig d'una crisi econòmica sense precedents. Que està, literalment, devastant les condicions de vida d'amplis sectors del nostre poble.

Son, cal dir-ho, retallades provocades per diferents motius. D'una banda, la baixada d'ingressos del govern, per la via impositiva i pels repetits incompliments del govern espanyol dels compromisos de finançament autonòmic.

D'altra, l'enfoc neoliberal que destil·la aquest govern. Que ha carregat bona part de les mesures sobre els més desafavorits. Hi ha consellers que pensen i actuen com a psicòpates socials. Un govern d'esquerres també hagués hagut de retallar, però ho hagués fet en algunes altres partides. Hi havia i hi ha marge.

La impressionant manifestació del passat 11-S, propulsada per multitut de dinàmiques confluents, com no havien existit en aquest país des dels 70 del segle passat amb l’Assamblea de Catalunya, és la partitura que obre un cicle polític nou.

Per primera vegada, centenars de milers de compatriotes surten al carrer per a expressar ras i curt, que amb aquesta Espanya, sota la tutela de l'oligarquia financera i terratinent no hi ha res a fer, i que l'única solució és prendre la porta de sortida en direcció a una Europa, que a hores d'ara, suposem però no sabem si ens vol.

Les esquerres d'aquest país, totes, hem d'assumir que estem davant d'una doble responsabilitat en aquest nou cicle polític i històric, del qual el primer acte seran aquestes eleccions.

La primera és urgent. Evitar la fractura entre els partidaris de la independència i els que encara ho son d'altres formes de relació amb la resta d'Espanya (federals, confederals). No crec en les majories silencioses, però si en que hi ha encara una part important de’aquest país que té sentiments nacionals confrontats. Que se sent d'aquí i d'allà, i que no intueix en la indepèndencia la solució als seus problemes. Menys encara, quan alguns dels mediàtics que apareixen com a referents d’aquesta opció, son personatges, per ser suaus, poc sensibles a les necessitats dels sectors populars.

Afirmava Arnaldo Otegi fa uns anys, en la situació d'efervescència creada per la proposta Ibarretxe (amb pocs paral·lelismes amb el que vivim avui a Catalunya), que un País Basc partit al 50% (o 55 / 45%) no podria ser mai independent. Arzallus, essencialista, el negava, dient que amb la meitat més un n'hi havia prou. El temps li va donar la raó. Ho està pagant a la presó.

És, doncs, necessari, un punt de trobada entre totes les esquerres catalanes. Aquest punt no pot ser un altre que el dret a decidir. Per democràtic. I perquè en circumstàncies com les que vivim, qui posa en dubte la democràcia, no està a l’esquerra de res. Ans al contrari. Fa el joc al neofranquisme, que serà qui intentarà, en les seves diferents expressions, fragmentar la societat catalana utilitzant la dualitat de sentiments de pertinença nacional que la composen.

L'altre responsabilitat de les esquerres, de totes, és la d'oferir a la majoria de la ciutadania, un projecte compartit de sortida a la crisi, basat en la cohesió social, que garanteixi els serveis públics per a tothom, que ajudi a recuperar l’economia productiva i a crear llocs de treball i que convoqui les sinèrgies d’aquella part de la societat civil, que sentint-se part d’un procés de construcció nacional rebutja el model que se’ns ha imposat els darrers dos anys. En definitiva, oposar un model alternatiu al neoliberalisme que ens proposen el President Mas i el seu partit i que no han tingut problemes per a pactar-lo amb el Partit Popular.

Nou cicle polític i vital.

La reunió - escenificació d'ahir a la Moncloa, va més enllà de ser l'entronització del candidat Mas a les eleccions que s'anticiparan. És la certificació del final d'un cicle. El que va començar amb la transició del franquisme a la democràcia tutelada que hem tingut més de 30 anys i que ha entrat en crisi en el marc d'una crisi més gran econòmica i política que afecta el conjunt d'Europa.

La impressionat manifestació del 11 de Setembre, és a la vegada, la pel·lícula de l'inici d'un altre cicle. No està clar on ens conduirà. Com acabarà. Estan en qüestió moltes coses, interelacionades. No nomès l'encaix de Catalunya respecte a la resta de l'estat i d'Europa.

Dependrà de molts factors, però el més potent serà la voluntat majoritària del poble de Catalunya que s'està expressant amb una vitalitat que recorda la que va generar l'Assemblea de Catalunya.

Si les esquerres, ens quedem amb la mirada curta, les fal·làcies franquistoides sobre la majoria silenciosa, el compteig electoral i els axiomes sobre un federalisme que va ser sepultat amb l'Estatut, aquesta il·lusió col·lectiva que s'ha anat llevant en els darrers anys ens passarà pel damunt. Serà com mirar el dit que assenyala la lluna.

Com tothom que hi pensa una mica, tot això em genera dubtes, és clar. Dels dubtes i altres coses, n'aniré parlant altres dies.

La pau a Colòmbia i Alfonso Cano.

L'exèrcit colombià ha liquidat Alfonso Cano. Un més, que se suma a la llista de Raul Reyes, Iván Ríos o el Mono Jojoy, entre els dirigents més destacats de les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC) que han estat abatuts els darrers anys.

Una operació brillant. Segons les pròpies fons de l’exèrcit, més de 7.000 homes buscant una sola persona, durant prop de 2 anys; finalment l’han localitzat i l’han donat de baixa, que és el terme inhumà que s’utilitza en la guerra civil colombiana. En totes les guerres.

Els propers dies, les properes setmanes, el triomfalisme guerrerista repetirà les consignes habituals. És possible acabar aquesta guerra amb més guerra. Ho van dir també quan van liquidar els altres dirigents.

La realitat, més terca, és va imposar les altres vegades. La guerra va continuar. En algunes regions del sud del país, encara amb més virulència. Aquest cop no serà diferent. De banda i banda. D’una, mines antipersona (fàcils, barates) que destrossaran les cames de centenars de soldats de reemplaç o professionals, reclutats als barris més populars de Bogotà, de Cali, de Medellín, amb promeses de sou, de glòria i de victòria segura. De l’altra, sofisticats mitjans electrònics per a detectar campaments que seran bombardejats i que reventaran camperols convertits en guerrillers.

I enmig, els civils. La inmensa majoria de colombians. Que esperen que algú tingui un dia la valentia d’acabar tanta barbaritat. De tancar el cicle d’una guerra que cap dels dos bàndols pot guanyar, obrint pas a la pau, als drets humans i a la justícia social. Com ha passat abans a altres indrets del món. A El Salvador, a Sudàfrica, a Irlanda.

La mort d’Alfonso Cano no és una bona notícia per a la pau a Colòmbia. Era un interlocutor necessari per a fer-la possible. Respectat pels seus i per altres sectors de la societat colombiana. Polític, més que militar; amb formació acadèmica. Que havia participat a anteriors intents de negociació avortats i que tenia al cap un model de país. Potser parcial i segur que no compartit per tothom, però un model per a discutir i contrastar.

És necessari insistir, que l’única solució que té la guerra a Colòmbia és la sortida política, negociada, com ho fan els centenars de personalitats aglutinades a Colombianas y colombianos por la Paz, o les desenes d’organitzacions socials, de tot tipus, que varen convocar el passat mes d’agost l’Encuentro Nacional de Campesinos, Afrodescendientes e Indígenas por la tierra y la paz: El diálogo es la ruta.

Al País Basc, aquest cop va de debò.

La declaració d'ETA, d'ahir a la tarda, obre un nou temps, al País Basc i al conjunt de l'estat espanyol. La pressió policial i judicial, tant sobre ETA i els seus activistes a Espanya i França, com sobre les estructures polítiques i socials de l'esquerra abertzale i l'esgotament de la societat basca, després de més 800 víctimes mortals, son els factors que a grans trets expliquen aquest complexe procés. Molt complexe.

S'obre un temps de transició. De veritable transició nacional. En el que, per a arribar a la total absència de violència, caldrà resoldre moltes coses. Les armes, els presos i refugiats, la legalització de l'esquerra abertzale en totes les seves expressions, la superació del dolor en ambdós costats, la convivència... en definitiva.

L'esquerra abertzale està actuant de manera madura per a encarar el nou cicle. Temps tindrà per a valorar si tot el que ha passat, tot el patiment, ha estat útil per alguna cosa. Difícil és fer hipòtesis de que hagués passat si aquesta declaració s'hagués fet fa 10 anys, o quan les converses d'Alger, a mitjans dels 80. Però és innegable, que en absència de violència, les capacitats de l'esquerra abertzale es multipliquen, tant en les seves possibles aliances, com ha demostrat l'articulació de Bildu, com en el suport social a la defensa del dret a decidir.

L'Espanya nacional-catòlica tindrà el proper 20-N majoria absoluta a les institucions. Disposen de potents mitjans de comunicació que seguiran amb el seu raka-raka. Així ho mostren les primeres declaracions de Jaime Mayor i Esperanza Aguirre, tot i la prudència formal de Mariano Rajoy. Coneixen els riscos polítics de l'opció de pau i com això, pot ajudar a construir al País Basc una nova majoria social, favorable a exercir el dret a l'autodeterminació. Hauran trabes i provocacions. I moments difícils encara. Perquè estan enquistats en els aparells d'estat i particularment en el judicial, que tindrà molt a dir en la qüestió dels presos.

Caldrà prudència i paciència, és cert. Però sobretot convicció democràtica, per a continuar empenyent un procés, que l'hem de fer entre tots, irreversible.