Ha estat la legislatura més curta i més intensa de l'autogovern. En el marc d'un clima de mobilització social creixent (Vaga general, 15-M, mobilitzacions sectorials a l'ensenyament, la sanitat, etc.), hem assisit a dos anys de retallades dels serveis públics bàsics, enmig d'una crisi econòmica sense precedents. Que està, literalment, devastant les condicions de vida d'amplis sectors del nostre poble.
Son, cal dir-ho, retallades provocades per diferents motius. D'una banda, la baixada d'ingressos del govern, per la via impositiva i pels repetits incompliments del govern espanyol dels compromisos de finançament autonòmic.
D'altra, l'enfoc neoliberal que destil·la aquest govern. Que ha carregat bona part de les mesures sobre els més desafavorits. Hi ha consellers que pensen i actuen com a psicòpates socials. Un govern d'esquerres també hagués hagut de retallar, però ho hagués fet en algunes altres partides. Hi havia i hi ha marge.
La impressionant manifestació del passat 11-S, propulsada per multitut de dinàmiques confluents, com no havien existit en aquest país des dels 70 del segle passat amb l’Assamblea de Catalunya, és la partitura que obre un cicle polític nou.
Per primera vegada, centenars de milers de compatriotes surten al carrer per a expressar ras i curt, que amb aquesta Espanya, sota la tutela de l'oligarquia financera i terratinent no hi ha res a fer, i que l'única solució és prendre la porta de sortida en direcció a una Europa, que a hores d'ara, suposem però no sabem si ens vol.
Les esquerres d'aquest país, totes, hem d'assumir que estem davant d'una doble responsabilitat en aquest nou cicle polític i històric, del qual el primer acte seran aquestes eleccions.
La primera és urgent. Evitar la fractura entre els partidaris de la independència i els que encara ho son d'altres formes de relació amb la resta d'Espanya (federals, confederals). No crec en les majories silencioses, però si en que hi ha encara una part important de’aquest país que té sentiments nacionals confrontats. Que se sent d'aquí i d'allà, i que no intueix en la indepèndencia la solució als seus problemes. Menys encara, quan alguns dels mediàtics que apareixen com a referents d’aquesta opció, son personatges, per ser suaus, poc sensibles a les necessitats dels sectors populars.
Afirmava Arnaldo Otegi fa uns anys, en la situació d'efervescència creada per la proposta Ibarretxe (amb pocs paral·lelismes amb el que vivim avui a Catalunya), que un País Basc partit al 50% (o 55 / 45%) no podria ser mai independent. Arzallus, essencialista, el negava, dient que amb la meitat més un n'hi havia prou. El temps li va donar la raó. Ho està pagant a la presó.
L'altre responsabilitat de les esquerres, de totes, és la d'oferir a la majoria de la ciutadania, un projecte compartit de sortida a la crisi, basat en la cohesió social, que garanteixi els serveis públics per a tothom, que ajudi a recuperar l’economia productiva i a crear llocs de treball i que convoqui les sinèrgies d’aquella part de la societat civil, que sentint-se part d’un procés de construcció nacional rebutja el model que se’ns ha imposat els darrers dos anys. En definitiva, oposar un model alternatiu al neoliberalisme que ens proposen el President Mas i el seu partit i que no han tingut problemes per a pactar-lo amb el Partit Popular.
No hay comentarios:
Publicar un comentario