martes, 25 de septiembre de 2012

Cop de porta

El president Mas tanca la legislatura amb un cop de porta, forçat per la negativa del govern espanyol a negociar el pacte fiscal. Era la proposta de capçalera del seu programa electoral el 2010.

Ha estat la legislatura més curta i més intensa de l'autogovern. En el marc d'un clima de mobilització social creixent (Vaga general, 15-M, mobilitzacions sectorials a l'ensenyament, la sanitat, etc.), hem assisit a dos anys de retallades dels serveis públics bàsics, enmig d'una crisi econòmica sense precedents. Que està, literalment, devastant les condicions de vida d'amplis sectors del nostre poble.

Son, cal dir-ho, retallades provocades per diferents motius. D'una banda, la baixada d'ingressos del govern, per la via impositiva i pels repetits incompliments del govern espanyol dels compromisos de finançament autonòmic.

D'altra, l'enfoc neoliberal que destil·la aquest govern. Que ha carregat bona part de les mesures sobre els més desafavorits. Hi ha consellers que pensen i actuen com a psicòpates socials. Un govern d'esquerres també hagués hagut de retallar, però ho hagués fet en algunes altres partides. Hi havia i hi ha marge.

La impressionant manifestació del passat 11-S, propulsada per multitut de dinàmiques confluents, com no havien existit en aquest país des dels 70 del segle passat amb l’Assamblea de Catalunya, és la partitura que obre un cicle polític nou.

Per primera vegada, centenars de milers de compatriotes surten al carrer per a expressar ras i curt, que amb aquesta Espanya, sota la tutela de l'oligarquia financera i terratinent no hi ha res a fer, i que l'única solució és prendre la porta de sortida en direcció a una Europa, que a hores d'ara, suposem però no sabem si ens vol.

Les esquerres d'aquest país, totes, hem d'assumir que estem davant d'una doble responsabilitat en aquest nou cicle polític i històric, del qual el primer acte seran aquestes eleccions.

La primera és urgent. Evitar la fractura entre els partidaris de la independència i els que encara ho son d'altres formes de relació amb la resta d'Espanya (federals, confederals). No crec en les majories silencioses, però si en que hi ha encara una part important de’aquest país que té sentiments nacionals confrontats. Que se sent d'aquí i d'allà, i que no intueix en la indepèndencia la solució als seus problemes. Menys encara, quan alguns dels mediàtics que apareixen com a referents d’aquesta opció, son personatges, per ser suaus, poc sensibles a les necessitats dels sectors populars.

Afirmava Arnaldo Otegi fa uns anys, en la situació d'efervescència creada per la proposta Ibarretxe (amb pocs paral·lelismes amb el que vivim avui a Catalunya), que un País Basc partit al 50% (o 55 / 45%) no podria ser mai independent. Arzallus, essencialista, el negava, dient que amb la meitat més un n'hi havia prou. El temps li va donar la raó. Ho està pagant a la presó.

És, doncs, necessari, un punt de trobada entre totes les esquerres catalanes. Aquest punt no pot ser un altre que el dret a decidir. Per democràtic. I perquè en circumstàncies com les que vivim, qui posa en dubte la democràcia, no està a l’esquerra de res. Ans al contrari. Fa el joc al neofranquisme, que serà qui intentarà, en les seves diferents expressions, fragmentar la societat catalana utilitzant la dualitat de sentiments de pertinença nacional que la composen.

L'altre responsabilitat de les esquerres, de totes, és la d'oferir a la majoria de la ciutadania, un projecte compartit de sortida a la crisi, basat en la cohesió social, que garanteixi els serveis públics per a tothom, que ajudi a recuperar l’economia productiva i a crear llocs de treball i que convoqui les sinèrgies d’aquella part de la societat civil, que sentint-se part d’un procés de construcció nacional rebutja el model que se’ns ha imposat els darrers dos anys. En definitiva, oposar un model alternatiu al neoliberalisme que ens proposen el President Mas i el seu partit i que no han tingut problemes per a pactar-lo amb el Partit Popular.


viernes, 21 de septiembre de 2012

Nou cicle polític i vital.

La reunió - escenificació d'ahir a la Moncloa, va més enllà de ser l'entronització del candidat Mas a les eleccions que s'anticiparan. És la certificació del final d'un cicle. El que va començar amb la transició del franquisme a la democràcia tutelada que hem tingut més de 30 anys i que ha entrat en crisi en el marc d'una crisi més gran econòmica i política que afecta el conjunt d'Europa.

La impressionat manifestació del 11 de Setembre, és a la vegada, la pel·lícula de l'inici d'un altre cicle. No està clar on ens conduirà. Com acabarà. Estan en qüestió moltes coses, interelacionades. No nomès l'encaix de Catalunya respecte a la resta de l'estat i d'Europa.

Dependrà de molts factors, però el més potent serà la voluntat majoritària del poble de Catalunya que s'està expressant amb una vitalitat que recorda la que va generar l'Assemblea de Catalunya.

Si les esquerres, ens quedem amb la mirada curta, les fal·làcies franquistoides sobre la majoria silenciosa, el compteig electoral i els axiomes sobre un federalisme que va ser sepultat amb l'Estatut, aquesta il·lusió col·lectiva que s'ha anat llevant en els darrers anys ens passarà pel damunt. Serà com mirar el dit que assenyala la lluna.

Com tothom que hi pensa una mica, tot això em genera dubtes, és clar. Dels dubtes i altres coses, n'aniré parlant altres dies.