Els propers dies, les properes setmanes, el triomfalisme guerrerista repetirà les consignes habituals. És possible acabar aquesta guerra amb més guerra. Ho van dir també quan van liquidar els altres dirigents.
La realitat, més terca, és va imposar les altres vegades. La guerra va continuar. En algunes regions del sud del país, encara amb més virulència. Aquest cop no serà diferent. De banda i banda. D’una, mines antipersona (fàcils, barates) que destrossaran les cames de centenars de soldats de reemplaç o professionals, reclutats als barris més populars de Bogotà, de Cali, de Medellín, amb promeses de sou, de glòria i de victòria segura. De l’altra, sofisticats mitjans electrònics per a detectar campaments que seran bombardejats i que reventaran camperols convertits en guerrillers.
I enmig, els civils. La inmensa majoria de colombians. Que esperen que algú tingui un dia la valentia d’acabar tanta barbaritat. De tancar el cicle d’una guerra que cap dels dos bàndols pot guanyar, obrint pas a la pau, als drets humans i a la justícia social. Com ha passat abans a altres indrets del món. A El Salvador, a Sudàfrica, a Irlanda.
La mort d’Alfonso Cano no és una bona notícia per a la pau a Colòmbia. Era un interlocutor necessari per a fer-la possible. Respectat pels seus i per altres sectors de la societat colombiana. Polític, més que militar; amb formació acadèmica. Que havia participat a anteriors intents de negociació avortats i que tenia al cap un model de país. Potser parcial i segur que no compartit per tothom, però un model per a discutir i contrastar.
És necessari insistir, que l’única solució que té la guerra a Colòmbia és la sortida política, negociada, com ho fan els centenars de personalitats aglutinades a Colombianas y colombianos por la Paz, o les desenes d’organitzacions socials, de tot tipus, que varen convocar el passat mes d’agost l’Encuentro Nacional de Campesinos, Afrodescendientes e Indígenas por la tierra y la paz: El diálogo es la ruta.
