No pudo ser

Com Napoleó, ens hem quedat amb les ganes d'anar a Moscou. Altres es van quedar més lluny que nosaltres. Que hi farem.

L'altre 25 d'abril

Perquè el 25 d'abril de 1945 fou el dia de l'alliberament del feixisme a Itàlia i la data d'inici del naixement de la república amb caràcter democràtic.

Perquè avui, per primera vegada desprès de 60 anys, l'esquerra italiana (socialistes i comunistes) han quedat fora de les institucions davant el tsunami populista i dretà que signifiquen Berlusconi i la Lega Nord, que decanta Europa una mica més a la dreta.

I perquè avui, 25 d'abril de 2008 les commemoracions que es facin per a celebrar la victòria sobre el feixisme, seran el primer pas per a retrobar aquells i aquelles, que hauran de fer possible una esquerra italiana més forta els propers anys.

I tant de bo, que la futura derrota de la dreta italiana comenci dues setmanes després de la seva victòria, a les eleccions a Roma, on el diumenge voten el nou govern municipal. Roma no mereix el feixista Gianni Alemanno (del mateix partit que Berlusconi), amb la creu cèltica al coll, exercint de sindaco.

Paraguai: del colorado al roig encès.

Després de 60 anys de "rosca mafiosa", de llarga dictadura, de presons, de desapareguts, de partido Colorado, de misèria i d'exilis, Paraguai, l'altre país sense mar d'Amèrica Llatina, ha decidit començar a escriure la seva pròpia història. L'ex-bisbe Fernando Lugo, candidat d'una àmplia aliança de forces de centre-esquerra, serà el proper president i per primer cop, Camilo Soares, el Secretari General del Partido Movimiento al Socialismo (P-MAS), serà present al Parlament representant els sectors populars.

Quan fa 7 anys ens vàrem conèixer amb el Camilo, començàrem parlant de Josep Fontana i de "La Història dels homes". De com l'historiador ens havia ajudat a forjar pensament i a convertir la història en un arma per a construir el futur. Vàrem acabar molt tard, a casa meva, enraonant sobre la línia de frontera entre els principis de l'esquerra i el sectarisme. Coincidíem.

No existia el P-MAS, encara. Eren un grup de joves que després d'acabar els estudis a la universitat i haver estat dirigents estudiantils varen anar als barris a treballar, a organitzar. I creixien. I s'adonaren de que calia anar més enllà. Que es necessitava un instrument polític. Que la política la feien tots els dies però era necessari un instrument que organitzés la gent. I el crearen. Els digueren bojos, la "rosca mafiosa" que durant 60 ha governat aquell país com si fos una finca els acusà de ser els ambaixadors de les FARC, els fills de Fidel i els nebots de Chávez.

Però seguien creixent i a les primeres eleccions municipals on van presentar-se varen treure representació a Asunción, la capital. I han seguit estenent el partit. Sumant altres joves però també històrics del moviment obrer i de la lluita contra la dictadura de Stroessner. Fins avui, presents al Parlament i a la coalició de govern. Nova etapa. Que sigui per a bé d'un país i d'un poble que mereix un altre destí.

Nos han crujío!!

Doncs si. I no perquè no ho esperéssim, la sensació és menys desagradable. Aquest diumenge ens ha passat un tsunami pel damunt i no hem pogut fer ni com els animals, que quan intueixen el que els ve, tiren muntanya amunt. Ara ens toca refer. Parar, pensar i refer. Amb la convicció de que l'esquerra transformadora no només és necessària, sinó que a més, té espai polític a Catalunya i al conjunt de l'estat i el prop de milió de persones que han optat, en el context actual, per donar suport a IU i a ICV-EUiA hauran ser la base sobre la que rellançar aquest projecte.

Una invitació amb temps

Els propers dies seran agitats. A més dels actes pròpis de la campanya electoral, que anem seguint amb interès, dues iniciatives que tenen a veure amb Colòmbia se celebraran la setmana vinent. Us en faig un apunt i us convido a participar-hi.

La primera, el dijous 6 de març, a partir de les 19'00 hores a la Plaça Sant Jaume i simultàniament a més de 50 ciutats d'arreu del món. La convocatòria sorgeix a iniciativa del Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado de Colòmbia i suma més d'un centenar d'organitzacions i es planteja com a rèplica, a les marxes feixistoides que el 4 de febrer es convocaren des del govern colombià en un intent de deslegitimar la mediació d'Hugo Chávez i les propostes d'intercanvi humanitari. És una convocatòria en favor de la vida, en record dels desapareguts, dels desplaçats, dels assassinats per l'exèrcit i els paramilitars, dels segrestats. Contra tota violència. A Barcelona, convoquen més de dues desenes d'organitzacions socials i polítiques, entre les quals hi ha Esquerra Unida i Alternativa i l'Associació Catalana per la Pau.

La segona, serà dissabte dia 8 de març, des de les 19'00 hores i fins la matinada. En el context de militarització i d'estigmatització de les propostes de les organitzacions socials que viu avui Colòmbia, el seu exèrcit ha decidit acabar amb el treball comunitari de l'Asociación Campesina del Valle del Rio Cimitarra (ACVC). Aquesta organització, contrapart de l'ACP, ve treballant des de finals dels 90 amb la perspectiva de la reforma agrària i construint processos participatius i projectes productius amb els camperols a la regió del Magdalena Medio colombià. Des de setembre passat, les detencions ordenades per la fiscalia sobre la base de declaracions de testimonis "sense rostre", han conduït a la presó a 6 dels seus dirigents i a la clandestinitat i a l'exili a 10 més. Les acusacions? Les de sempre a Colòmbia: "rebelión, auxilio a la rebelión" i més "rebelión".

Diverses organitzacions catalanes, hem decidit impulsar una campanya de solidaritat amb l'ACVC, i iniciar-la justament el 8 de març, amb un Festa a la Sala Bahia del barri de Sants (c/ Olzinelles, 31). Convidats i convidades sou.

El debat i Gaspar Llamazares

A aquestes hores, a l'habitació del costat estan retransmeten el debat entre els candidats del PSOE i el PP. L'he estat veient fins fa cosa de cinc minuts, en que he decidit que ja m'hi tornaré a enganxar la setmana vinent. Independent de quin dels candidats guanyi o perdi aquest debat, tots hi hem perdut un poc. Un país que es condemna al bipartidisme és un país que avança cap el retrocès democràtic. He trobat a faltar la veu d'Izquierda Unida. Suposo que com molta altra gent, com a mínim el milió llarg que vàrem votar fa 4 anys. També la d'altres propostes, però m'interessa la d'IU.

I l'he trobat a faltar per partida doble. Dins la sala, amb propostes que aprofundissin en la defensa dels drets civils, que plantegessin un altre model de relacions socio-econòmiques, que situèssin l'estat espanyol en un compromís per la pau i la cooperació, que s'atrevís a encarar amb valentia quina ha de ser l'arquitectura institucional de l'estat i quina solució es dona des de l'esquerra a la violència al País Basc, entre d'altres.

Però sobretot, he trobat a faltar la presència d'IU fóra de la sala. He trobat a faltar a Gaspar Llamazares a la porta del Palau de Congressos de Madrid emparat per 200, 300, 500... militants i simpatitzants d'IU. Dels principals caps de llista, de sindicalistes, de militants històrics, de membres de les organitzacions de dones, ambientals, estudiantils, de treballadors de la cultura, de persones referents per l'esquerra a la societat civil. No era un problema nomès de 5 minuts de TV. L'he trobat a faltar exigint el dret a existir a peu de carrer.

Era una qüestió de defensa de la democràcia i de respecte als votants i això no es fa nomès interposant recursos. I era també una oportunitat de galvanitzar, de mobilitzar, d'infundir ànims a una militància, especialment en aquelles parts de l'estat on el bipartidisme ja és un fet, que aguanta amb convicció un projecte polític que es nega a replegar-se a l'espera de temps millors. Per important que sigui un acte a Múrcia.

Kosovo

Kosovo ha declarat la seva independència respecte a Sèrbia. Així, es tanca definitivament, el parèntesi de la història que significà l’existència de Iugoslàvia com un intent de solució política racional a la complexa situació ètnica, religiosa, lingüística i social dels Balcans.

Aquells que en la dècada dels 90 atiaren els focs de tots els fanatismes, brinden avui a les seves cancelleries un cop acabada l’obra. Poques vegades la diplomàcia ha estat tan útil en la història i la violència tan partera. D’un estat, fer-ne sortir sis països. I, si en algun moment no va ser suficient, els avions de l’OTAN, els que bombardejaren Belgrad, eren ben aprop. Calia rematar amb urani empobrit l’experiment. Per si de cas algú, en un futur s’atrevia a alçar-se. A recordar que a l’antiga Iugoslàvia es casaven els uns amb els altres. A intentar la racionalitat altre cop.

Ha nascut un nou estat: Kosovo. Que fa fallida abans de nàixer. Atravessat per les màfies, traspassat per la corrupció. Punt intermodal de la distribució de la droga de l’Orient cap a diferents rutes a Occident. Seran els aguerrits guerrillers de la UCK, alliberadors finançats per la CIA, l’espina dorsal del nou exèrcit i de la nova policia? Bé, en qualsevol cas, seran els que quedin per Pristina. L’altre part son fora del país per motius laborals. Un cop acabada la guerra, les operacions es traslladen a les urbanitzacions del Sud d'Europa.

Però sí, ha nascut un estat. I ho fa amb la benedicció de George Washington Bush. Que aconsegueix situar al bell mig d’Europa una nova base militar estratègica. Més de 6.000 homes que han de servir per a estovar russos, turcs i serbis. Per a fer-los memòria de qui mana.

I ho fa també, qui ho diria, amb la benedicció de França, Itàlia i Alemanya, que accepten l’existència d’un estat mafiós al centre d’Europa, amb pretensions territorials sobre altres països de la Unió (temps al temps). És la lògica suïcida d’unes oligarquies europees sense projecte polític, subordinades.

Venen a la memòria els versos d’Espriu,

Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Però bé, felicitem-nos. Que ha nascut un nou estat. I això és sempre una victòria de la democràcia. O no?