sábado 5 de noviembre de 2011

La pau a Colòmbia i Alfonso Cano.

L'exèrcit colombià ha liquidat Alfonso Cano. Un més, que se suma a la llista de Raul Reyes, Iván Ríos o el Mono Jojoy, entre els dirigents més destacats de les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC) que han estat abatuts els darrers anys.

Una operació brillant. Segons les pròpies fons de l’exèrcit, més de 7.000 homes buscant una sola persona, durant prop de 2 anys; finalment l’han localitzat i l’han donat de baixa, que és el terme inhumà que s’utilitza en la guerra civil colombiana. En totes les guerres.

Els propers dies, les properes setmanes, el triomfalisme guerrerista repetirà les consignes habituals. És possible acabar aquesta guerra amb més guerra. Ho van dir també quan van liquidar els altres dirigents.

La realitat, més terca, és va imposar les altres vegades. La guerra va continuar. En algunes regions del sud del país, encara amb més virulència. Aquest cop no serà diferent. De banda i banda. D’una, mines antipersona (fàcils, barates) que destrossaran les cames de centenars de soldats de reemplaç o professionals, reclutats als barris més populars de Bogotà, de Cali, de Medellín, amb promeses de sou, de glòria i de victòria segura. De l’altra, sofisticats mitjans electrònics per a detectar campaments que seran bombardejats i que reventaran camperols convertits en guerrillers.

I enmig, els civils. La inmensa majoria de colombians. Que esperen que algú tingui un dia la valentia d’acabar tanta barbaritat. De tancar el cicle d’una guerra que cap dels dos bàndols pot guanyar, obrint pas a la pau, als drets humans i a la justícia social. Com ha passat abans a altres indrets del món. A El Salvador, a Sudàfrica, a Irlanda.

La mort d’Alfonso Cano no és una bona notícia per a la pau a Colòmbia. Era un interlocutor necessari per a fer-la possible. Respectat pels seus i per altres sectors de la societat colombiana. Polític, més que militar; amb formació acadèmica. Que havia participat a anteriors intents de negociació avortats i que tenia al cap un model de país. Potser parcial i segur que no compartit per tothom, però un model per a discutir i contrastar.

És necessari insistir, que l’única solució que té la guerra a Colòmbia és la sortida política, negociada, com ho fan els centenars de personalitats aglutinades a Colombianas y colombianos por la Paz, o les desenes d’organitzacions socials, de tot tipus, que varen convocar el passat mes d’agost l’Encuentro Nacional de Campesinos, Afrodescendientes e Indígenas por la tierra y la paz: El diálogo es la ruta.

viernes 21 de octubre de 2011

Al País Basc, aquest cop va de debò.

La declaració d'ETA, d'ahir a la tarda, obre un nou temps, al País Basc i al conjunt de l'estat espanyol. La pressió policial i judicial, tant sobre ETA i els seus activistes a Espanya i França, com sobre les estructures polítiques i socials de l'esquerra abertzale i l'esgotament de la societat basca, després de més 800 víctimes mortals, son els factors que a grans trets expliquen aquest complexe procés. Molt complexe.

S'obre un temps de transició. De veritable transició nacional. En el que, per a arribar a la total absència de violència, caldrà resoldre moltes coses. Les armes, els presos i refugiats, la legalització de l'esquerra abertzale en totes les seves expressions, la superació del dolor en ambdós costats, la convivència... en definitiva.

L'esquerra abertzale està actuant de manera madura per a encarar el nou cicle. Temps tindrà per a valorar si tot el que ha passat, tot el patiment, ha estat útil per alguna cosa. Difícil és fer hipòtesis de que hagués passat si aquesta declaració s'hagués fet fa 10 anys, o quan les converses d'Alger, a mitjans dels 80. Però és innegable, que en absència de violència, les capacitats de l'esquerra abertzale es multipliquen, tant en les seves possibles aliances, com ha demostrat l'articulació de Bildu, com en el suport social a la defensa del dret a decidir.

L'Espanya nacional-catòlica tindrà el proper 20-N majoria absoluta a les institucions. Disposen de potents mitjans de comunicació que seguiran amb el seu raka-raka. Així ho mostren les primeres declaracions de Jaime Mayor i Esperanza Aguirre, tot i la prudència formal de Mariano Rajoy. Coneixen els riscos polítics de l'opció de pau i com això, pot ajudar a construir al País Basc una nova majoria social, favorable a exercir el dret a l'autodeterminació. Hauran trabes i provocacions. I moments difícils encara. Perquè estan enquistats en els aparells d'estat i particularment en el judicial, que tindrà molt a dir en la qüestió dels presos.

Caldrà prudència i paciència, és cert. Però sobretot convicció democràtica, per a continuar empenyent un procés, que l'hem de fer entre tots, irreversible.

domingo 25 de septiembre de 2011

Reactivant el bloc.

Ara que la feina baixa, me'n busco. Declaro formalment reactivat aquest bloc. Espai de sortida de pensaments, opinions i incerteses. Per a compartir i per a discutir-les si ho creieu convenient. Ens veiem per ací.

miércoles 4 de junio de 2008

Impagable, la cara...

de l'excelentíssim ex-alcalde de Madrid, don José María Alvarez del Manzano (el del mig de la primera fila), il·lustre representant de la dreta espanyola més rància, cavernària i casposa, el dia en que li va veure els collons al toro.
Valiente !!!

martes 29 de abril de 2008

No pudo ser

Com Napoleó, ens hem quedat amb les ganes d'anar a Moscou. Altres es van quedar més lluny que nosaltres. Que hi farem.

viernes 25 de abril de 2008

L'altre 25 d'abril

Perquè el 25 d'abril de 1945 fou el dia de l'alliberament del feixisme a Itàlia i la data d'inici del naixement de la república amb caràcter democràtic.

Perquè avui, per primera vegada desprès de 60 anys, l'esquerra italiana (socialistes i comunistes) han quedat fora de les institucions davant el tsunami populista i dretà que signifiquen Berlusconi i la Lega Nord, que decanta Europa una mica més a la dreta.

I perquè avui, 25 d'abril de 2008 les commemoracions que es facin per a celebrar la victòria sobre el feixisme, seran el primer pas per a retrobar aquells i aquelles, que hauran de fer possible una esquerra italiana més forta els propers anys.

I tant de bo, que la futura derrota de la dreta italiana comenci dues setmanes després de la seva victòria, a les eleccions a Roma, on el diumenge voten el nou govern municipal. Roma no mereix el feixista Gianni Alemanno (del mateix partit que Berlusconi), amb la creu cèltica al coll, exercint de sindaco.

lunes 21 de abril de 2008

Paraguai: del colorado al roig encès.

Després de 60 anys de "rosca mafiosa", de llarga dictadura, de presons, de desapareguts, de partido Colorado, de misèria i d'exilis, Paraguai, l'altre país sense mar d'Amèrica Llatina, ha decidit començar a escriure la seva pròpia història. L'ex-bisbe Fernando Lugo, candidat d'una àmplia aliança de forces de centre-esquerra, serà el proper president i per primer cop, Camilo Soares, el Secretari General del Partido Movimiento al Socialismo (P-MAS), serà present al Parlament representant els sectors populars.

Quan fa 7 anys ens vàrem conèixer amb el Camilo, començàrem parlant de Josep Fontana i de "La Història dels homes". De com l'historiador ens havia ajudat a forjar pensament i a convertir la història en un arma per a construir el futur. Vàrem acabar molt tard, a casa meva, enraonant sobre la línia de frontera entre els principis de l'esquerra i el sectarisme. Coincidíem.

No existia el P-MAS, encara. Eren un grup de joves que després d'acabar els estudis a la universitat i haver estat dirigents estudiantils varen anar als barris a treballar, a organitzar. I creixien. I s'adonaren de que calia anar més enllà. Que es necessitava un instrument polític. Que la política la feien tots els dies però era necessari un instrument que organitzés la gent. I el crearen. Els digueren bojos, la "rosca mafiosa" que durant 60 ha governat aquell país com si fos una finca els acusà de ser els ambaixadors de les FARC, els fills de Fidel i els nebots de Chávez.

Però seguien creixent i a les primeres eleccions municipals on van presentar-se varen treure representació a Asunción, la capital. I han seguit estenent el partit. Sumant altres joves però també històrics del moviment obrer i de la lluita contra la dictadura de Stroessner. Fins avui, presents al Parlament i a la coalició de govern. Nova etapa. Que sigui per a bé d'un país i d'un poble que mereix un altre destí.