No aniré a votar. Per diferents motius que exposo, amb brevetat a continuació, crec que no es pot avalar, ni tan sols amb el vot negatiu, ni la proposta, ni el procés seguit per l'actual Junta Directiva.
1) Un projecte d'aquestes característiques ha de ser motiu de debat públic, amb les regles pròpies que té l'entitat. Es a dir: assumpte central d'una campanya electoral. Si la massa social arriba a un cert nivell de consens respecte a la necessitat de fer unes obres com aquestes, que crec que existeix, ja que tant l'estadi com el Palau Blau-Grana han quedat antics i s'han tornat més incòmodes, el més normal és que els diferents candidats a la presidència, presentin propostes i metodologies d'intervenció i el conjunt dels socis prenguin una decissió amb la màxima informació possible.
2) Una intervenció com aquesta, per les afectacions que té sobre la ciutat i en particular, sobre el barri de Les Corts i una part de L'Hospitalet, ha de passar necessàriament per la negociació amb els diferents actors de les ciutats afectades: ajuntaments, districtes, associacions de veïns i la resta d’entramat associatiu, etc.
En aquests barris hi viuen desenes de milers de persones, que ni son sòcies, ni els importa el que passa amb el FC Barcelona, que en una intervenció urbanística transformarà d'una o altra manera el seu entorn durant molts anys i veuran afectada, com a mínim, el temps que durin les obres, la seva pròpia mobilitat.
3) Es calcula que pel cap baix aquestes obres costaran 600 milions d’euros. Però tothom que ha fet unes obres a la cuina de casa, sap que quan comences, les obres tenen un preu i al final t’acaben costant més. O molt més, depén del cas. Fins ara, no hi ha, públicament exposat, cap mena de pla de viabilitat econòmica, digne d’aquest nom, que acompanyi la proposta. Hi ha el globus-sonda de posar-li un “cognom comercial” a l’estadi i poca cosa més.
Una gestió deficient dels ingressos i les despeses, hipotecaria a mig i llarg termini la viabilitat econòmica del club en el seu format actual. La llei impedeix l’endeutament dels clubs que no son societats anònimes. I obliga els clubs sobreendeutats a convertir-se’n.
La conversió del FC Barcelona en Societat Anònima, ha estat, fins ara, el somni impossible de diferents sectors de les elits financeres barcelonines. També d’altres sectors financers estatals. I, potser, de les de Qatar, que ja participen de l’accionariat de diversos clubs europeus. El pes que el club té a la ciutat i una massa social que no ho aprova els ho ha impedit. Però l’ocasió es pot propiciar, si es genera aquest sobreendeutament.
4) Perquè no em crec aquesta Junta Directiva. És una qüestió de confiança i no els en faig. És una junta interina, amb un president a qui no ha votat ningú, despres de la mai explicada dimissió de Sandro Rosell. Composta d’alguns personatges sinistres, que únicament s’han dedicat a fracturar i reventar el llegat social i esportiu els darrers anys. Personatges sinistres, si. Alguns d’ells, propietaris de fons d’inversió i de capital-risc.
Van enganyar la gent amb el canvi de publicitat a la samarreta: d’UNICEF, símbol dels drets dels infants a tot el món, a Qatar Airways, passant per l’etapa-vaselina de Qatar Foundation. Van tornar a mentir amb els números del fitxatge d’en Neymar. No hi ha, d’entrada, cap raó em faci confiar en que aquest, no és un engany més.
La manca de transparència i la poca confiança son arguments suficients per a que el proper dia 5 d’abril em quedi a casa. I que la sort ens acompanyi…
