EPPUR SI MUOVE

La pau a Colòmbia i Alfonso Cano.

2011-11-05T19:35:00.000-07:00

L'exèrcit colombià ha liquidat Alfonso Cano. Un més, que se suma a la llista de Raul Reyes, Iván Ríos o el Mono Jojoy, entre els dirigents més destacats de les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC) que han estat abatuts els darrers anys.

Una operació brillant. Segons les pròpies fons de l’exèrcit, més de 7.000 homes buscant una sola persona, durant prop de 2 anys; finalment l’han localitzat i l’han donat de baixa, que és el terme inhumà que s’utilitza en la guerra civil colombiana. En totes les guerres.

Els propers dies, les properes setmanes, el triomfalisme guerrerista repetirà les consignes habituals. És possible acabar aquesta guerra amb més guerra. Ho van dir també quan van liquidar els altres dirigents.

La realitat, més terca, és va imposar les altres vegades. La guerra va continuar. En algunes regions del sud del país, encara amb més virulència. Aquest cop no serà diferent. De banda i banda. D’una, mines antipersona (fàcils, barates) que destrossaran les cames de centenars de soldats de reemplaç o professionals, reclutats als barris més populars de Bogotà, de Cali, de Medellín, amb promeses de sou, de glòria i de victòria segura. De l’altra, sofisticats mitjans electrònics per a detectar campaments que seran bombardejats i que reventaran camperols convertits en guerrillers.

I enmig, els civils. La inmensa majoria de colombians. Que esperen que algú tingui un dia la valentia d’acabar tanta barbaritat. De tancar el cicle d’una guerra que cap dels dos bàndols pot guanyar, obrint pas a la pau, als drets humans i a la justícia social. Com ha passat abans a altres indrets del món. A El Salvador, a Sudàfrica, a Irlanda.

La mort d’Alfonso Cano no és una bona notícia per a la pau a Colòmbia. Era un interlocutor necessari per a fer-la possible. Respectat pels seus i per altres sectors de la societat colombiana. Polític, més que militar; amb formació acadèmica. Que havia participat a anteriors intents de negociació avortats i que tenia al cap un model de país. Potser parcial i segur que no compartit per tothom, però un model per a discutir i contrastar.

És necessari insistir, que l’única solució que té la guerra a Colòmbia és la sortida política, negociada, com ho fan els centenars de personalitats aglutinades a Colombianas y colombianos por la Paz, o les desenes d’organitzacions socials, de tot tipus, que varen convocar el passat mes d’agost l’Encuentro Nacional de Campesinos, Afrodescendientes e Indígenas por la tierra y la paz: El diálogo es la ruta.

Al País Basc, aquest cop va de debò.

2011-10-21T11:29:00.000-07:00

La declaració d'ETA, d'ahir a la tarda, obre un nou temps, al País Basc i al conjunt de l'estat espanyol. La pressió policial i judicial, tant sobre ETA i els seus activistes a Espanya i França, com sobre les estructures polítiques i socials de l'esquerra abertzale i l'esgotament de la societat basca, després de més 800 víctimes mortals, son els factors que a grans trets expliquen aquest complexe procés. Molt complexe.

S'obre un temps de transició. De veritable transició nacional. En el que, per a arribar a la total absència de violència, caldrà resoldre moltes coses. Les armes, els presos i refugiats, la legalització de l'esquerra abertzale en totes les seves expressions, la superació del dolor en ambdós costats, la convivència... en definitiva.

L'esquerra abertzale està actuant de manera madura per a encarar el nou cicle. Temps tindrà per a valorar si tot el que ha passat, tot el patiment, ha estat útil per alguna cosa. Difícil és fer hipòtesis de que hagués passat si aquesta declaració s'hagués fet fa 10 anys, o quan les converses d'Alger, a mitjans dels 80. Però és innegable, que en absència de violència, les capacitats de l'esquerra abertzale es multipliquen, tant en les seves possibles aliances, com ha demostrat l'articulació de Bildu, com en el suport social a la defensa del dret a decidir.

L'Espanya nacional-catòlica tindrà el proper 20-N majoria absoluta a les institucions. Disposen de potents mitjans de comunicació que seguiran amb el seu raka-raka. Així ho mostren les primeres declaracions de Jaime Mayor i Esperanza Aguirre, tot i la prudència formal de Mariano Rajoy. Coneixen els riscos polítics de l'opció de pau i com això, pot ajudar a construir al País Basc una nova majoria social, favorable a exercir el dret a l'autodeterminació. Hauran trabes i provocacions. I moments difícils encara. Perquè estan enquistats en els aparells d'estat i particularment en el judicial, que tindrà molt a dir en la qüestió dels presos.

Caldrà prudència i paciència, és cert. Però sobretot convicció democràtica, per a continuar empenyent un procés, que l'hem de fer entre tots, irreversible.

Reactivant el bloc.

2011-09-25T16:38:00.000-07:00

Ara que la feina baixa, me'n busco. Declaro formalment reactivat aquest bloc. Espai de sortida de pensaments, opinions i incerteses. Per a compartir i per a discutir-les si ho creieu convenient. Ens veiem per ací.

Impagable, la cara...

2008-06-04T17:39:00.000-07:00

de l'excelentíssim ex-alcalde de Madrid, don José María Alvarez del Manzano (el del mig de la primera fila), il·lustre representant de la dreta espanyola més rància, cavernària i casposa, el dia en que li va veure els collons al toro.
Valiente !!!

No pudo ser

2008-04-29T16:03:00.001-07:00

Com Napoleó, ens hem quedat amb les ganes d'anar a Moscou. Altres es van quedar més lluny que nosaltres. Que hi farem.

L'altre 25 d'abril

2008-04-25T09:08:00.001-07:00

Perquè el 25 d'abril de 1945 fou el dia de l'alliberament del feixisme a Itàlia i la data d'inici del naixement de la república amb caràcter democràtic.

Perquè avui, per primera vegada desprès de 60 anys, l'esquerra italiana (socialistes i comunistes) han quedat fora de les institucions davant el tsunami populista i dretà que signifiquen Berlusconi i la Lega Nord, que decanta Europa una mica més a la dreta.

I perquè avui, 25 d'abril de 2008 les commemoracions que es facin per a celebrar la victòria sobre el feixisme, seran el primer pas per a retrobar aquells i aquelles, que hauran de fer possible una esquerra italiana més forta els propers anys.

I tant de bo, que la futura derrota de la dreta italiana comenci dues setmanes després de la seva victòria, a les eleccions a Roma, on el diumenge voten el nou govern municipal. Roma no mereix el feixista Gianni Alemanno (del mateix partit que Berlusconi), amb la creu cèltica al coll, exercint de sindaco.

Paraguai: del colorado al roig encès.

2008-04-21T02:59:00.000-07:00

Després de 60 anys de "rosca mafiosa", de llarga dictadura, de presons, de desapareguts, de partido Colorado, de misèria i d'exilis, Paraguai, l'altre país sense mar d'Amèrica Llatina, ha decidit començar a escriure la seva pròpia història. L'ex-bisbe Fernando Lugo, candidat d'una àmplia aliança de forces de centre-esquerra, serà el proper president i per primer cop, Camilo Soares, el Secretari General del Partido Movimiento al Socialismo (P-MAS), serà present al Parlament representant els sectors populars.

Quan fa 7 anys ens vàrem conèixer amb el Camilo, començàrem parlant de Josep Fontana i de "La Història dels homes". De com l'historiador ens havia ajudat a forjar pensament i a convertir la història en un arma per a construir el futur. Vàrem acabar molt tard, a casa meva, enraonant sobre la línia de frontera entre els principis de l'esquerra i el sectarisme. Coincidíem.

No existia el P-MAS, encara. Eren un grup de joves que després d'acabar els estudis a la universitat i haver estat dirigents estudiantils varen anar als barris a treballar, a organitzar. I creixien. I s'adonaren de que calia anar més enllà. Que es necessitava un instrument polític. Que la política la feien tots els dies però era necessari un instrument que organitzés la gent. I el crearen. Els digueren bojos, la "rosca mafiosa" que durant 60 ha governat aquell país com si fos una finca els acusà de ser els ambaixadors de les FARC, els fills de Fidel i els nebots de Chávez.

Però seguien creixent i a les primeres eleccions municipals on van presentar-se varen treure representació a Asunción, la capital. I han seguit estenent el partit. Sumant altres joves però també històrics del moviment obrer i de la lluita contra la dictadura de Stroessner. Fins avui, presents al Parlament i a la coalició de govern. Nova etapa. Que sigui per a bé d'un país i d'un poble que mereix un altre destí.

Nos han crujío!!

2008-03-10T09:53:00.000-07:00

Doncs si. I no perquè no ho esperéssim, la sensació és menys desagradable. Aquest diumenge ens ha passat un tsunami pel damunt i no hem pogut fer ni com els animals, que quan intueixen el que els ve, tiren muntanya amunt. Ara ens toca refer. Parar, pensar i refer. Amb la convicció de que l'esquerra transformadora no només és necessària, sinó que a més, té espai polític a Catalunya i al conjunt de l'estat i el prop de milió de persones que han optat, en el context actual, per donar suport a IU i a ICV-EUiA hauran ser la base sobre la que rellançar aquest projecte.

Una invitació amb temps

2008-02-27T09:31:00.001-08:00

Els propers dies seran agitats. A més dels actes pròpis de la campanya electoral, que anem seguint amb interès, dues iniciatives que tenen a veure amb Colòmbia se celebraran la setmana vinent. Us en faig un apunt i us convido a participar-hi.

La primera, el dijous 6 de març, a partir de les 19'00 hores a la Plaça Sant Jaume i simultàniament a més de 50 ciutats d'arreu del món. La convocatòria sorgeix a iniciativa del Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado de Colòmbia i suma més d'un centenar d'organitzacions i es planteja com a rèplica, a les marxes feixistoides que el 4 de febrer es convocaren des del govern colombià en un intent de deslegitimar la mediació d'Hugo Chávez i les propostes d'intercanvi humanitari. És una convocatòria en favor de la vida, en record dels desapareguts, dels desplaçats, dels assassinats per l'exèrcit i els paramilitars, dels segrestats. Contra tota violència. A Barcelona, convoquen més de dues desenes d'organitzacions socials i polítiques, entre les quals hi ha Esquerra Unida i Alternativa i l'Associació Catalana per la Pau.

La segona, serà dissabte dia 8 de març, des de les 19'00 hores i fins la matinada. En el context de militarització i d'estigmatització de les propostes de les organitzacions socials que viu avui Colòmbia, el seu exèrcit ha decidit acabar amb el treball comunitari de l'Asociación Campesina del Valle del Rio Cimitarra (ACVC). Aquesta organització, contrapart de l'ACP, ve treballant des de finals dels 90 amb la perspectiva de la reforma agrària i construint processos participatius i projectes productius amb els camperols a la regió del Magdalena Medio colombià. Des de setembre passat, les detencions ordenades per la fiscalia sobre la base de declaracions de testimonis "sense rostre", han conduït a la presó a 6 dels seus dirigents i a la clandestinitat i a l'exili a 10 més. Les acusacions? Les de sempre a Colòmbia: "rebelión, auxilio a la rebelión" i més "rebelión".

Diverses organitzacions catalanes, hem decidit impulsar una campanya de solidaritat amb l'ACVC, i iniciar-la justament el 8 de març, amb un Festa a la Sala Bahia del barri de Sants (c/ Olzinelles, 31). Convidats i convidades sou.

El debat i Gaspar Llamazares

2008-02-25T11:48:00.000-08:00

A aquestes hores, a l'habitació del costat estan retransmeten el debat entre els candidats del PSOE i el PP. L'he estat veient fins fa cosa de cinc minuts, en que he decidit que ja m'hi tornaré a enganxar la setmana vinent. Independent de quin dels candidats guanyi o perdi aquest debat, tots hi hem perdut un poc. Un país que es condemna al bipartidisme és un país que avança cap el retrocès democràtic. He trobat a faltar la veu d'Izquierda Unida. Suposo que com molta altra gent, com a mínim el milió llarg que vàrem votar fa 4 anys. També la d'altres propostes, però m'interessa la d'IU.

I l'he trobat a faltar per partida doble. Dins la sala, amb propostes que aprofundissin en la defensa dels drets civils, que plantegessin un altre model de relacions socio-econòmiques, que situèssin l'estat espanyol en un compromís per la pau i la cooperació, que s'atrevís a encarar amb valentia quina ha de ser l'arquitectura institucional de l'estat i quina solució es dona des de l'esquerra a la violència al País Basc, entre d'altres.

Però sobretot, he trobat a faltar la presència d'IU fóra de la sala. He trobat a faltar a Gaspar Llamazares a la porta del Palau de Congressos de Madrid emparat per 200, 300, 500... militants i simpatitzants d'IU. Dels principals caps de llista, de sindicalistes, de militants històrics, de membres de les organitzacions de dones, ambientals, estudiantils, de treballadors de la cultura, de persones referents per l'esquerra a la societat civil. No era un problema nomès de 5 minuts de TV. L'he trobat a faltar exigint el dret a existir a peu de carrer.

Era una qüestió de defensa de la democràcia i de respecte als votants i això no es fa nomès interposant recursos. I era també una oportunitat de galvanitzar, de mobilitzar, d'infundir ànims a una militància, especialment en aquelles parts de l'estat on el bipartidisme ja és un fet, que aguanta amb convicció un projecte polític que es nega a replegar-se a l'espera de temps millors. Per important que sigui un acte a Múrcia.

Kosovo

2008-02-18T09:15:00.000-08:00

Kosovo ha declarat la seva independència respecte a Sèrbia. Així, es tanca definitivament, el parèntesi de la història que significà l’existència de Iugoslàvia com un intent de solució política racional a la complexa situació ètnica, religiosa, lingüística i social dels Balcans.

Aquells que en la dècada dels 90 atiaren els focs de tots els fanatismes, brinden avui a les seves cancelleries un cop acabada l’obra. Poques vegades la diplomàcia ha estat tan útil en la història i la violència tan partera. D’un estat, fer-ne sortir sis països. I, si en algun moment no va ser suficient, els avions de l’OTAN, els que bombardejaren Belgrad, eren ben aprop. Calia rematar amb urani empobrit l’experiment. Per si de cas algú, en un futur s’atrevia a alçar-se. A recordar que a l’antiga Iugoslàvia es casaven els uns amb els altres. A intentar la racionalitat altre cop.

Ha nascut un nou estat: Kosovo. Que fa fallida abans de nàixer. Atravessat per les màfies, traspassat per la corrupció. Punt intermodal de la distribució de la droga de l’Orient cap a diferents rutes a Occident. Seran els aguerrits guerrillers de la UCK, alliberadors finançats per la CIA, l’espina dorsal del nou exèrcit i de la nova policia? Bé, en qualsevol cas, seran els que quedin per Pristina. L’altre part son fora del país per motius laborals. Un cop acabada la guerra, les operacions es traslladen a les urbanitzacions del Sud d'Europa.

Però sí, ha nascut un estat. I ho fa amb la benedicció de George Washington Bush. Que aconsegueix situar al bell mig d’Europa una nova base militar estratègica. Més de 6.000 homes que han de servir per a estovar russos, turcs i serbis. Per a fer-los memòria de qui mana.

I ho fa també, qui ho diria, amb la benedicció de França, Itàlia i Alemanya, que accepten l’existència d’un estat mafiós al centre d’Europa, amb pretensions territorials sobre altres països de la Unió (temps al temps). És la lògica suïcida d’unes oligarquies europees sense projecte polític, subordinades.

Venen a la memòria els versos d’Espriu,

Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Però bé, felicitem-nos. Que ha nascut un nou estat. I això és sempre una victòria de la democràcia. O no?

Homenatge a Gregori López Raimundo

2008-02-04T07:21:00.000-08:00

Un conjunt d’amics i amigues de Gregori, a títol personal, convoquen un acte d'homenatge per recordar a Gregori López Raimundo. Alguns d’ells i elles intervindran en l'acte, que se celebrarà el proper dimarts 12 de febrer al Palau de la Música.

Les entrades es podran recollir, a partir del 5 de febrer, a la seu de Comissions Obreres (Via Laietana, 16), a la 1a planta, a l'oficina de l’Associació d’Ex-presos Polítics. Si no les recolliu a CC OO, podreu fer-ho al mateix Palau de la Música el dia 12, a partir de les 6 de la tarda però, en aquest cas, no es garanteix que n’hi hagi per tothom.

També s’ha creat un fons econòmic, de participació absolutament voluntària, per a cobrir les despeses de preparació de l’acte en record a Gregori. El mateix està organitzat entre tots, a títol personal, i encara que està previst que sigui molt auster, hi ha despeses a les quals cal fer front. S’ha pensat en una quantitat entre 10 i 50 euros. Els organitzadors reiteren que aquesta aportació és voluntària. Si hi vols participar ingressa la quantitat que creguis convenient al compte corrent de La Caixa: ACTE GREGORI 2100 - 0185 - 07 - 0200304031

La caiguda del govern Prodi

2008-01-25T08:07:00.000-08:00

20 mesos és el que ha durat el govern de la majoria de centre-esquerra de Romano Prodi a Itàlia.

Han estat prop de 2 anys marcats per les pressions de tota mena, en la que els tradicionals poders a l'ombra de la política italiana, han orquestrat maniobres, intrigues i amenaces de tota mena per tal de fer fracassar una experiència singular a tota Europa i que obria una via de sortida al neoliberalisme rampant i a la submissió als Estats Units de l'etapa berlusconiana.

D'una banda, la poderosa Confindustria, la patronal italiana, que ha tractat de marcar l'agenda de la política econòmica, defensant privilegis i col·locant entrebancs a les polítiques socials, per a fer entrar el govern en oberta contradicció amb la base social dels partits de l'esquerra que el conformava.

D'altra, la sempre pertorbadora acció vaticana, que en la renovada ofensiva ideològica que abandera Benet XVI, ha aconseguit impedir lleis que significaven una ampliació significativa dels drets civils. No satisfets amb això, han maniobrat a través dels partits vinculats a una part de la històrica Democràcia Cristiana per tal de mermar el suport a la majoria de govern que era especialment just al Senat.

I finalment, la pressió de l'administració Bush mitjançant la seva ambaixada a Roma. No, Itàlia no és exactament una república centreamericana. Però des del 1945, és la base d'avançada de la presència dels Estats Units a Europa. Tant des del punt de vista militar, com polític i cultural. Itàlia és un país especialment sensible a l'opinió dels governs dels EE.UU. I el departament d'Estat no ha vist amb bons ulls ni la presència de comunistes al govern, ni el canvi d'orientació en política exterior que impulsava Massimo d'Alema i que s'ha concretat en la retirada de les tropes de l'Iraq, en una presència pròpia a Orient proper, especialment en els casos dels conflictes palestí i libanès i en un debat permanent en la majoria de govern sobre la conveniència o no de retirar les tropes italianes de l'Afganistan.

Quin escenari s'obre ara? A saber. O govern "tècnic" que prepari una nova llei electoral o eleccions anticipades. L'esquerra, els comunistes italians, ho tenen clar. O nou acord de govern entre les forces que composen la majoria o eleccions anticipades.

Caldria, amb la mirada posada al que hem de fer en aquest país de cara al 9 de març, no perdre de vista el que passa a Itàlia. Per allò de les barbes del veí.

Sobre conflictes

2008-01-22T03:16:00.000-08:00

I sobre un de particular, el d'Esquerra Unida del País Valencià.
Calia un conflicte que ha durat mesos, amb tots els costos i repercussions que ha tingut i tindrà, per acabar decidint, allò que el sentit comú deia des del primer dia que s'havia de decidir?
Serà veritat que a la política, el sentit comú és el menys comú dels sentits? N'aprendrem alguna vegada?

Nous camins per a la solidaritat

2008-01-21T09:18:00.000-08:00

Dinamarca, Estats Units, Catalunya, Itàlia... són, de moment, els països des d'on surten els voluntaris i voluntàries que formen el cos de l'Observatori Intermacional de Pau a Colòmbia (IPO ). Aquesta organització, de la que forma part l'Associació Catalana per la Pau, es dedica a l'acompanyament solidari de les organitzacions camperoles en aquest país, especialment de la regió nord-oriental, en un context de militarització, conflicte armat i denúncies d'agressions als drets humans per part de l'exèrcit i el paramilitarisme.
IPO, que ve prenent els acords per consens, ha realitzat la seva assemblea anual aquest cap de setmana a Barcelona i ha afiançat la seva estructura per afrontar els nous reptes que la situació colombiana requereix en l'àmbit de la solidaritat.
Balanç, context, campanyes, adequacions organitzatives. Discussió i mesures, en definitiva, per a consolidar l'actuació d'una iniciativa de solidaritat internacional singular, novedosa i útil que funciona des de 2004 i que ha tingut un creixement important en la seva acció.

La fi d'un segrest

2008-01-11T04:53:00.000-08:00

Clara Rojas i Consuelo González tornen a casa després d'anys de segrest per part de les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC).
Eufòria al Palacio de Miraflores de Caracas, on varen ser rebudes pel President Chávez i cares llargues al Palacio de Nariño de Bogotà, entre els ministres i col·laboradors del president colombià.
Una victòria més per a Chávez, que després de totes les dificultats que ha comportat el seu compromís d'intermediació, veu reforçada la seva posició com una persona clau en el futur de la regió, especialment, en la perspectiva de trobar una sortida política a un conflicte armat, que dura més de 50 anys i que ha provocat milers de morts i milions de desplaçats interns.
I un fracàs, un rotund fracàs de l'estratègia del Departament d'Estat dels EE.UU. i del seu sicari entre sicaris, el president Alvaro Uribe, que havien apostat per avortar l'alliberament de les dues ostatges el passat 31 de desembre, amb un operatiu de més de 20.000 soldats a la zona on les FARC havia d'entregar-les a les personalitats internacionals que acompanyaven el procés.
Segur que avui és un dia feliç, també per Carlos Lozano, director de VOZ, el setmanari dels comunistes colombians, qui duu més de quatre anys de combat infatigable per a arribar a un acord humanitari que permeti l'intercanvi de guerrillers empresonats per 44 segrestats entre els que hi han militars capturats en combat i polítics segrestats com Ingrid Betancourt.
L'alliberament de Clara Rojas i Consuelo González és un gest de les FARC , que recuperen així la iniciativa política. Ni més ni menys. Una mostra de bona voluntat per obrir la porta aquest intercanvi, que tornaria a situar en el centre del conflicte la necessitat de trobar, a mig plaç, una solució política per a una guerra que no té solució militar, per més que així ho afirmin els generals enriquits per la compra i venda d'armes i els repetidors habituals de les consignes de Wasingthon.
Clara i Consuelo, les rescatades, es van acomiadar amb un petó a la galta dels guerrillers i les guerrilleres, els seus captors. Els periodistes afins al govern ràpidament van començar a fer muntatges sobre un suposat “síndrome d'Estocolm”. Doña Clarita, la mare de Clara Rojas, enmig del dolor i de l'alegria, va ser immensament més intel·ligent i generosa:
– És un símbol de reconciliació. Va dir.

Referències obligades (I)

2008-01-07T09:13:00.001-08:00

"El capitalisme duu dins seu la guerra de la mateixa manera que els núvols duen la pluja".

Jean Jaurès, socialista francès.
(Castres 1859 - Paris 1914)

Congrés del Partit de l'Esquerra Europea

2007-11-28T09:10:00.001-08:00

El darrer cap de setmana a Praga. Tornàvem diumenge després de tres dies de debat en el marc del 2on congrés del Partit de l’Esquerra Europea. Aquest, naixia fa poc més de 3 anys de la necessitat de trobar formes unitàries, més enllà del grup conjunt al parlament europeu (GUE), en l’acció dels diferents partits que conformen les esquerres, en un continent marcat per l’aplicació de les polítiques neoliberals, de desregulació i precarietat. El del PEE és un procés que està lluny de tancar-se. Hi falta gent. I encara té massa de discussió interna. Com tots els processos d’aquestes característiques, son lents, complexos i no estan mancats de polèmiques, a voltes artificials. Només des de la pràctica, des de l'acció comuna i sobretot, situant al centre de la política els problemes concrets de la ciutadania podrà articular-se un espai útil, que influeixi en l'agenda política i que sigui motor en la defensa del que és públic i d'interès comú per al conjunt dels ciutadans europeus.
D’aquesta trobada, em quedo amb la breu intervenció d’Oskar Lafontaine, on en menys de cinc minuts, directe, al gra, resumia desacomplexadament les que haurien de ser les principals línies de mobilització de l’esquerra europea:
1) Pel respecte al dret internacional i la lluita per la pau i contra la guerra.
2) Per la valorització del treball com a creador de riquesa i el combat contra tota forma de precarietat.
3) Per la defensa de la democràcia front a l’ofensiva del capital financer que imposa lleis i tractats i privatitza serveis públics.
Tres eixos per a sumar en la mobilització partits, organitzacions socials, col·lectius, persones… Tres eixos per a defensar els drets de les ciutadanes i ciutadans arreu d'Europa.

Bon viatge, Gregorio

2007-11-17T16:08:00.000-08:00

Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.

T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m'he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d'home,
no em trobe sol, company, no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

T'he conegut sempre igual com ara.

Borbó, i per què no calles tu?

2007-11-11T15:54:00.000-08:00

Temps difícils per a la casa real. Malament els han d'anar les enquestes, aquests sondejos que solament coneixen els cercles restringits de poder i que gens tenen a veure amb les que surten publicades a la premsa, per a què en deu dies hagi desenterrat el Borbó el vestit dels diumenges, la cabra i la trompeta i aprofiti l'ocasió per a fer-se una autocampaya d'imatge a costa de tercers països.
Primer la ignominiosa visita a Ceuta i Melilla, contravenint tots els acords tàcits que existeixen amb el govern del Marroc que aconsellen no bellugar l'assumpte de les “places africanes”. Visita de manual colonial. Com si es tractés de repetir les seqüències del seu mentor, el general Franco: jornada festiva per als nens en les escoles, banderetes de regal a les places, soflama patriòtica, passi de revista als "regulares"... Els països no són plantes, per molt que vulguem no podem trasplantar-les a altre test. I amb Marroc, ens quedarem de veïns per a tota la vida havent de resoldre conjuntament assumptes que concerneixen als dos països. Terrorisme, drogues, immigració, inversions i tard o d'hora, també Ceuta i Melilla… Utilitzar aquestes dues colònies, com arma en política interna per part de Zapatero i com campanya d'imatge per part del Borbó, no és només una falta de respecte a la sobirania nacional marroquina, independentment de l'opinió que es tingui del seu règim –i la meva no és molt bona, precisament- sinó que és una solemne irresponsabilitat que a l'única cosa que contribueix és a tibar unes relacions en les quals ja de per si abunden les dificultats.
I per si no havíem quedat satisfets amb la primera part de show, el figurant de la Zarzuela es planta a Santiago de Xile i ens posa cara d'ofès quan el president Hugo Chávez recorda el paper del feixista Aznar en un cop d'estat que seguia els mateixos patrons que el que va fer Pinochet al 73 i que va costar la vida de milers de xilens. Ens il·lustra amb una escena tavernera i acaba abandonant la sala en la intervenció del president Daniel Ortega quan aquest es refereix a la incapacitat d’Unión Fenosa de complir els compromisos amb la població nicaragüenca i al paper d’aus rapinyaires de les multinacionals espanyoles en els serveis públics dels països llatinoamericans.
Si ens ho mirem amb la perspectiva del temps, haurem de dir que alguna cosa hem millorat. Fa deu anys això no passava. Ni aquí, on aquesta consciència republicana tot just ara comença a aflorar –i que nerviosos els posa- ni a Amèrica Llatina on ja han començat a acabar-se les genuflexions d’una part dels seus dirigents. No són pas mala senyal les formes del Borbó.

Una nit màgica...

2007-10-24T15:54:00.001-07:00

...és la que vàrem viure ahir al BTM. L'artista en qüestió, de les paraules i els acords era un cubà de San Antonio de los Baños, acompanyat de tres músics de corda, un percussionista i una senyora, la seva pel que diuen, al clarinet i a la flauta. Un Silvio Rodríguez, unit per sempre a la cultura cubana i a la revolució que iniciava el concert amb El necio i que ens va fer volar des de Barcelona fins a La Habana fent escales a Bolívia amb una versió d'América, te hablo de Ernesto i a les presons dels Estats Units on romanen després d'una farsa de judici, els cinc cubans que arriscaren les seves vides per a descobrir els plans de la màfia terrorista de Miami, als qui recordà just abans d'iniciar El dulce abismo.
Cançons antigues en la seva majoria, arranjades per a l'ocasió d'una manera rítmica i elegant i interpretades per uns músics virtuosos. Dues hores que es van fer molt curtes però que guardarem en el record com una petita joia.
Us deixo un enllaç de la Pequeña Serenata diurna que algú va gravar precàriament però que reflecteix prou bé el que hi havia sobre l'escenari.

26 de juliol. Amb Cuba, com sempre.

2007-07-26T03:39:00.000-07:00

Todo el mundo tiene su Moncada

Menos mal que existen
los que no tienen nada que perder,
ni siquiera la muerte.
Menos mal que existen
los que no miden que palabra echar,
ni siquiera la última.

Silvio Rodríguez

Llibertat d'expressió

2007-07-22T16:56:00.000-07:00

Una d'humor colombià

2007-06-19T07:50:00.000-07:00

Colòmbia pateix per més de 40 anys de guerra civil no reconeguda. Però entre la pobresa en la que es troba el 80% de la població i les agressions continuades als drets humans de l'exércit i els paramilitars, la gent, la nostra gent, balla, llaura la terra, lluita, treballa, viu i riu. I aprofiten qualsevol instant per a donar sortida al realisme màgic que duen dins i regalar-nos cuentos com aquest que ens ajuden, desde l'humor, a entendre una mica més que passa en aquest país:

El Alcalde de un poblado del departamento de Nariño recibe un telegrama urgente que dice:
"Movimiento telúrico trepidatorio, posiblemente 8 en escala Richter detectado en su zona. Localizar epicentro e informar alteraciones con la flora y la fauna."

Varias semanas después llega la respuesta del Alcalde al Ministerio de Defensa:
"Epicentro fue localizado y arrestado, ya confesó y está preso, esperamos órdenes superiores. Telúrico quedo muerto en el lugar de los hechos. El tal "Richter" y otros 8 terroristas del movimiento trepidatorio se volaron, pero también caerán. A la Flora y a la Fauna las echamos del pueblo por putas.

Nota: No habíamos podido informar antes porque hubo un terremoto ni el hijueputa."

Alguna cosa es mou a Europa... (II)

2007-06-06T02:47:00.000-07:00

És en aquest marc on apareixen, encara de manera incipient, propostes en el marc de les esquerres. De totes les esquerres. Dins l’espai socialista, apareixen senyals sobre la necessitat de posar al dia la seva agenda política al conjunt de països que avançaren en el seu moment la construcció europea. Aquests senyals, venen d’Alemanya on el SPD va veure’s obligat a pactar un govern amb la dreta representada per Angela Merkel, en un context de crisi econòmica, després de perdre les darreres eleccions. Venen de França, on la fi del cicle electoral fa preveure una profunda discussió sobre les causes de la davallada socialista i venen amb especial intensitat d’Itàlia, on la creació d’un nou partit, el Partito Democratico, a imatge del partit demòcrata nord-americà, per part dels socials-cristians de la Marguerita i d’una bona part de la socialdemocràcia, és, a més del final del viatge emprés l’any 1991 pel nucli dirigent del PCI, l’expressió de la impotència d’una part de l’esquerra socialista europea.

Però en l’espai socialista no s’acaba l’esquerra. I la història, terca, ens ho va recordant. I canviar la correlació política de forces a Europa també implica apostar a processos d’enfortiment de les esquerres transformadores. Generar dinàmiques que superin la fragmentació de les forces polítiques i socials que plantegen la reversibilitat del neoliberalisme. Dues propostes polítiques que van en aquesta direcció estan avui al damunt de la taula i seran, segur, motiu de seguiment per aquest periòdic.

D’una banda, a Itàlia, la proposta de Federació de Sinistra entre diferents organitzacions a l’esquerra del ja existent Partito Democràtico. És la proposta que històricament ha realitzat el Partit dels Comunistes Italians, i que avui troba audiència en el marc d’altres forces com Rifondazione, els Verds, sectors que formen part de la família socialista i que no se senten atrets per l’aventura del PD i inte.lectuals de l’esquerra, però especialment, entre militants i activistes d’organitzacions socials i sindicals que interpreten que aquest espai podria contribuir a superar les profundes divisions de l’esquerra. En un país com Itàlia, amb una dreta extremadament forta i arrelada culturalment, que va perdre les darreres eleccions per uns pocs milers de vots, després de 8 anys al govern, aquesta és una proposta orientada, no únicament a garantir el suport a un dèbil govern de centre-esquerra, sinó a conformar una nova subjectivitat que sumi les energies de cadascuna de les forces que la conformarien i a la vegada a respectar la identitat de cada qual.

D’altra banda, a Berlín els propers dies 15 i 16 de juny naixerà com una força política Die Linke. Aquesta formació, és la suma de coincidències entre el PDS, partit amb una forta presència a l’est d’Alemanya i el WASG, partit que va nàixer del SPD com a resposta de sectors sindicals, encapçalats per Oskar Lafontaine, antic dirigent de la socialdemocràcia, ex president del land del Sarre, al sud-oest del país i ministre d’Hisenda del govern de Gerhard Schröder, govern del que va sortir en desacord per la deriva liberal que prengué a finals dels 90.

El naixement de Die Linke, que com a coalició electoral, el pas previ al partit, va superar el 8% a les darreres eleccions legislatives, és el fruit de més de 2 anys d’uns debats que no han estat sempre fàcils, ja que les dues forces que el conformen, tot i tenir una complementarietat territorial (el PDS és fort a l’est, la WASG a l’oest) parteixen d’experiències molt diferents, però és també l’expressió de que amb voluntat política i unitat d’acció és possible incidir, fins i tot en un país que semblava vedat a les forces d’esquerra com Alemanya.

(Article publicat a Avant)

Alguna cosa es mou a Europa... (I)

2007-06-05T08:08:00.001-07:00

L’elecció del conservador Nicolas Sarkozy com a president de la república francesa el passat 4 de juny, en unes eleccions on va participar prop del 85% de l’electorat, ha certificat en tota la seva cruesa un pas més en l’avenç de les forces conservadores al conjunt dels països de la Unió Europea. Sarkozy, candidat de la poderosa Medef, la gran patronal francesa, gràcies a un discurs autoritari, que barreja sense excessius problemes propostes de caràcter populista, liberalisme a ultrança i submissió respecte als Estats Units en els grans temes globals ha comptat amb el suport d’una part del coixí social i electoral del xenòfob Front Nacional. Tindrà enfront la llarga tradició de lluita dels sectors populars i de l’esquerra francesa. Però aquests sectors, en les seves expressions socialista, comunista i trotskista surten extremadament afeblits d’un llarg procés electoral que acabarà el proper 10 de juny, amb les eleccions legislatives.

L’Europa en la que vivim avui, ja no és aquella que va començar la seva singladura ara fa 50 anys, amb la signatura del Tractat de Roma, amb unes burgesies industrials porugues i obligades a fer concessions a una classe obrera enfortida i representada per uns partits d’esquerra prestigiats per la seva lluita contra el nazisme i vertebrada a través de grans organitzacions sindicals.

La construcció europea, s’ha accelerat en els darrers 20 anys, amb l’ampliació successiva als països que havien quedat fora en una primera etapa i a partir del 1989, a bona part de països de l’antic camp socialista. Aquest procés, s’ha donat en un període on les polítiques europees ja primaven els processos ultraliberals de desregulació i de circulació lliure de capitals pel damunt de la protecció social i dels drets de les persones. El resultat ha estat un increment de la inseguretat, de la desigualtat i del treball precari. En definitiva, d’un retrocés en les expectatives de vida i un increment de la desconfiança en el futur de sectors molt amplis de la població europea que s’expressa de diferents maneres.

Aquesta situació ha obert la porta a l’aparició a fortes corrents de fons de caràcter marcadament reaccionàries. Això també té expressió entre els treballadors i els sectors populars. Amb governs de dreta extrema instal·lats en diferents països de l’Est, on els germans Lech i Jaroslaw Kaczynski a Polònia en són l’expressió més delirant. I a Europa occidental, on els partits de dreta clàssica mostren sense complexos la seva cara real i cerquen entre la por i la inseguretat de sectors molt amplis de la població, suport i majories electorals que els permetin implementar les seves receptes.

(article publicat a Avant)

Hi ha coses que no són de rebut

2007-05-20T12:55:00.000-07:00

No hi tinc una especial simpatia cap el moviment okupa. Considero que és poca cosa més que l'estil de vida d'un petit sector de fills de les capes mitges. Dinàmica sectària, argumentari inconsistent, ni una sola alternativa al problema real de la vivenda... la no-política. Però en qualsevol cas, si crec que tenen, com quasi tothom, el dret de manifestació. I en la mesura en que aquestes -o altres- manifestacions acabin desembocant en violència i aldarulls, d'alguna manera s'ha de frenar la festa. Per això hi han hagut els antivalots tota la vida. Encara que aquests m'agradin menys, he d'acceptar la seva existència. Però d'una policia, en un país democràtic i governat per les esquerres, cal esperar i exigir, com a mínim dues coses:
1) Que no contribueixi a provocar els incidents. Seria llarga la llista d'aldarulls que a la ciutat de Barcelona s'han iniciat per la presència xulesca d'algun dels cossos de seguretat al final d'una mobilització pacífica o de trencadisses iniciades convenientment per policies de paisà infiltrats entre els manifestants més bel·licosos. La antiga delegada del govern, doña Julia Garcia-Valdecasas hi tenia la mà trencada a l'hora d'enviar els membres de la Brigada d'Informació de la Policia Nacional, que participaven, de manera alegre i combativa, en l'incendi de containers, els apedregament de vidres o els creuaments de cotxes, que posteriorment ells mateixos s'encarregaven de reprimir. Coses de la dreta, deiem.
2) L'ús proporcionat i prudent de la força. Qualsevol arma o instrument de contenció, utilitzada en una situació de tensió o d'enfrontament és potencialment perillosa. Tot i així acceptem que els cossos antiavalots n'utilitzin. Però per molt que busqui, no trobo les raons per les que un punxó metàlic, pugui ser un bon instrument per a mantenir controlada una situació. El kobután cònic no és una arma de defensa. No és útil en la distancia curta i serveix, únicament, per a acarnissar-se amb una persona que ja està reduïda i per tant no és perillosa. Pot provocar ferides irreversibles.
Segons ens informa la premsa, aquesta és l'arma que el passat dissabte varen fer servir alguns mossos d'esquadra per a disoldre els avalots que es van donar al final de la manifetació convocada pel moviment okupa i que va provocar ferides a diferents persones. Mala cosa. Primer les pallisses a la comisaria de Les Corts. Ara això. Crec que són casos aillats. Vull creure-ho. De policies psicòpates n'hi han hagut a tot arreu. Però faria bé el conseller Saura de donar explicacions del que va passar dissabte. I de fer-ne alguna cosa. Perquè aquesta és una diferència substancial entre esquerra i dreta. Si hi ha actituts dins dels Mossos d'Esquadra que no es corresponen amb el que ha de ser una policia al servei dels ciutadans cal erradicar-les. D'arrel i sense dilació. Hi ha coses que no són de rebut.

Itàlia, comunistes i unitat de l'esquerra

2007-05-02T08:09:00.000-07:00

En aquests darrers dies he viscut l'oportunitat d'assistir al 4rt Congrès del Partit dels Comunistes Italians. He disfrutat retrobant amics, pensant en coses que podem fer junts, valorant les que ja hem fet... però sobretot he tingut l'íntima satisfacció de veure com un partit, al que molts no donaven sinò uns mesos de vida, que va ser parit en unes condicions més que adverses, assenta dia rera dia la seva influència, creix i es converteix en referent dels esdeveniments polítics a Itàlia. Del Congrès surt un PdCI consolidat, que actua analitzant la societat italiana en els seus moviments de fons, que llença propostes, que sap moure's en la tàctica i en l'estratègia. I que juga fort amb:

1er. Una aposta ferma de suport al govern de Romano Prodi. El PdCi no té ministres. Van renunciar a tenir-los i en el seu lloc van proposar una llista d'independents d'esquerra amb prestigi i capacitat per a formar part de l'executiu. Com també van renunciar, prèviament a les eleccions, a presentar candidat a les primàries que organitzava l'Unione i van demanar el vot directament per Prodi, tot i estar en posicions polítiques ben diferents. Pensaven que un repte com el que significava fer fora il caimano Berlusconi del govern, necessitava de tota l'energia per apuntalar el candidat que més possibilitats tenia de derrotar-lo. Ara, aquesta aposta ha estat validada per un congrés i el suport al govern no fa oblidar quins són els eixos centrals de l'aportació dels comunistes: política internacional, treball i educació. Recuperar el paper d'Itàlia com a país amb una política exterior al servei de la neutralitat i la cooperació internacional; barrar-li el pas a la precarietat i incrementar el nivell de vida dels assalariats; i millorar substancialment el sistema educatiu i afavorir l'accès a la cultura d'amplis sectors de la societat italiana, que com la nostra, està molt penetrada per la cultura-brossa.

2n. Una aposta profunda per la unitat de l'esquerra italiana. La creació del Partit Democràtic, fill a parts iguals d'un sector de la democràcia cristiana de la Margherita i de socialisme democràtic dels Democratici de Sinistra, i l'Espasa de Damocles d'una nova llei electoral que privilegia les grans formacions, obre un escenari on l'esquerra transformadora queda representada, per 4 o 5 formacions més petites, que necessiten sumar per a ser més útils i representatives. El PdCI, rellança en aquest congrés una proposta de Federació on hi puguin caber aquells que han deixat la DS en desacord amb la creació del Partit Democràtic, els Verds, Rifondazione Comunista i tots aquells que com el jutge Di Pietro se senten amb vocació i voluntat de transformar. Una federazione de sinistra sense cognoms, ni verda, ni comunista, ni socialista per a que tots es puguin sentir inclosos i cadascú conservi la seva pròpia identitat.

3r. I parlant d'identitats, una aposta decidida, per a mantenir l'espai comunista. Aquest és un partit que se sent –i ho és– fill de l'històric PCI. Fill de Gramsci, Longo, Togliatti i Berlinguer. Fill de la CGIL. Un partit que situa en l'eix de l'acció política allò que afecta els treballadors/es. De la indústria, dels serveis i de la cultura. Que sap que el món és mou, però el conflicte capital-treball continua existint situat en el centre de les relacions humanes i econòmiques. I amb formes noves que generen més precarietat, desigualtat i exclusió. I que l'acció política dels comunistes té raó d'existir, enfortir-se i orientar-se, com sempre, a la superació d'aquesta contradicció en benefici de les majories.