La fi d'un segrest

Clara Rojas i Consuelo González tornen a casa després d'anys de segrest per part de les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC).
Eufòria al Palacio de Miraflores de Caracas, on varen ser rebudes pel President Chávez i cares llargues al Palacio de Nariño de Bogotà, entre els ministres i col·laboradors del president colombià.
Una victòria més per a Chávez, que després de totes les dificultats que ha comportat el seu compromís d'intermediació, veu reforçada la seva posició com una persona clau en el futur de la regió, especialment, en la perspectiva de trobar una sortida política a un conflicte armat, que dura més de 50 anys i que ha provocat milers de morts i milions de desplaçats interns.
I un fracàs, un rotund fracàs de l'estratègia del Departament d'Estat dels EE.UU. i del seu sicari entre sicaris, el president Alvaro Uribe, que havien apostat per avortar l'alliberament de les dues ostatges el passat 31 de desembre, amb un operatiu de més de 20.000 soldats a la zona on les FARC havia d'entregar-les a les personalitats internacionals que acompanyaven el procés.
Segur que avui és un dia feliç, també per Carlos Lozano, director de VOZ, el setmanari dels comunistes colombians, qui duu més de quatre anys de combat infatigable per a arribar a un acord humanitari que permeti l'intercanvi de guerrillers empresonats per 44 segrestats entre els que hi han militars capturats en combat i polítics segrestats com Ingrid Betancourt.
L'alliberament de Clara Rojas i Consuelo González és un gest de les FARC , que recuperen així la iniciativa política. Ni més ni menys. Una mostra de bona voluntat per obrir la porta aquest intercanvi, que tornaria a situar en el centre del conflicte la necessitat de trobar, a mig plaç, una solució política per a una guerra que no té solució militar, per més que així ho afirmin els generals enriquits per la compra i venda d'armes i els repetidors habituals de les consignes de Wasingthon.
Clara i Consuelo, les rescatades, es van acomiadar amb un petó a la galta dels guerrillers i les guerrilleres, els seus captors. Els periodistes afins al govern ràpidament van començar a fer muntatges sobre un suposat “síndrome d'Estocolm”. Doña Clarita, la mare de Clara Rojas, enmig del dolor i de l'alegria, va ser immensament més intel·ligent i generosa:
– És un símbol de reconciliació. Va dir.