Congrés del Partit de l'Esquerra Europea

El darrer cap de setmana a Praga. Tornàvem diumenge després de tres dies de debat en el marc del 2on congrés del Partit de l’Esquerra Europea. Aquest, naixia fa poc més de 3 anys de la necessitat de trobar formes unitàries, més enllà del grup conjunt al parlament europeu (GUE), en l’acció dels diferents partits que conformen les esquerres, en un continent marcat per l’aplicació de les polítiques neoliberals, de desregulació i precarietat. El del PEE és un procés que està lluny de tancar-se. Hi falta gent. I encara té massa de discussió interna. Com tots els processos d’aquestes característiques, son lents, complexos i no estan mancats de polèmiques, a voltes artificials. Només des de la pràctica, des de l'acció comuna i sobretot, situant al centre de la política els problemes concrets de la ciutadania podrà articular-se un espai útil, que influeixi en l'agenda política i que sigui motor en la defensa del que és públic i d'interès comú per al conjunt dels ciutadans europeus.
D’aquesta trobada, em quedo amb la breu intervenció d’Oskar Lafontaine, on en menys de cinc minuts, directe, al gra, resumia desacomplexadament les que haurien de ser les principals línies de mobilització de l’esquerra europea:
1) Pel respecte al dret internacional i la lluita per la pau i contra la guerra.
2) Per la valorització del treball com a creador de riquesa i el combat contra tota forma de precarietat.
3) Per la defensa de la democràcia front a l’ofensiva del capital financer que imposa lleis i tractats i privatitza serveis públics.
Tres eixos per a sumar en la mobilització partits, organitzacions socials, col·lectius, persones… Tres eixos per a defensar els drets de les ciutadanes i ciutadans arreu d'Europa.